Núm. 80 - Juliol de 2006

Les distàncies entre plantacions veïnes de pollancres i similars

Una important sentència de l’Audiència Provincial de Girona que crea jurisprudència. Les plantacions de pollancres i d’altres arbres similars s’han de situar a una distància mínima de vuit mestres respecte al terme de les finques veïnes dedicades a conreu o hort.

Aquest lletrat, ja en el temps que fou president de la Cambra Agrària, sostenia aquest criteri quan era oficiat pels Jutjats respecte a qüestions similars. En tot moment he mantingut que a Catalunya cal aplicar com a costum les Constitucions i altres drets compilats durant el regnat de Felip IV, i molt especialment la pragmàtica Llibre IV Títol II (Constitucions de Santa Cília ), quant diuen:

"Arbres estranys: primerament que si per ventura en la propietat de algu haura roures, alzinas, albers, o noguers, poys, e tots altres arbres que sien dits stranys, aixi com pins, exceptadas oliveras, que sino son luny de la propietat del altre trenta peus, se hajan a tallar."

Els tractadistes de dret català, Borrell i Soler, Pella i Forgues, Brocà, etc., en les seves obres han mantingut la vigència d'aquesta disposició. Fins l'any 1960 no es va compilar el dret català si bé no va contemplar aquest tema. Tampoc la Llei del Parlament de Catalunya sobre immissions, servituds i relacions de veïnatge de 9 de juliol de 1990, cosa sorprenent si no fos que la ciutadania urbana sembla desconèixer els problemes que es presenten en el territori.

Sorprenentment, el Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca ha informat determinades comarques sobre l'aplicació estricta del Codi Civil i d'uns decrets de l'any 1967, com d'aplicació a Catalunya, sense adonar-se que fan expressa referència als costums. Aquests poden estar recollits en ordenances municipals de forma específica o, en cas contrari, entren en joc els costums de Sanctacília.

Malgrat aquests antecedents, vaig instar un Procediment en interès de persones que cultiven horts, en determinat municipi, els propietaris confrontants dels quals havien plantat pollancres a 4 m de distància.

La meva tesi no va prosperar al Jutjat de Primera Instància, però si a l'Audiència, que en la Sentència diu:
"Cuanto antecede lleva a tener por probada la costumbre en que la actora funda su demanda y que encuentra sus antecedentes en el derecho histórico catalan, citado por la apelante, y en esta previsión de una distancia mínima de 30 pies, muy próxima a los 8 metros aludidos." (Com es natural no faig referència als litigants ni al lloc on es van produir els fets per qüestions d'ètica professional i confidencialitat.)

Ja en el capítol XVII de les Corts celebrades a Barcelona per la reina Maria l'any 1422, deia utilitzant el català d'aquell temps:
"Assats és cosa ridiculosa als juristes qui volen exercir offici de judicatura o de advocació en Catalunya, e no poc damnosa als litigants, ignorar les Leys de la terra…".
Serveixin aquestes reflexions per donar publicitat a un criteri que el pas del temps no pot anul·lar ni substituir per altres disposicions alienes el dret propi i, si cal, per motivar els nostres parlamentaris a legislar sobre aquests tipus de servitud.

Ignasi de Ribot i de Balle
és assessor jurídic del Consorci Forestal de Catalunya
en qüestions de Dret Civil vigent a Catalunya
qüestions arrendatàries i Dret Comú i Successori.

tornar a sumari

article següent