Núm. 75 - Agost de 2005

Les pollancredes: boscos actius per a la conservació del medi ambient i el desenvolupament econòmic

La populicultura intensiva ha reduït fins als 15 o 10 anys la tala.

	La fitoremediació és un altre dels usos de les pollancredes.
	El pollancre es un arbre model per a la ciència forestal.

La plantació de pollancredes és una activitat de llarga tradició en les ribes de l'Ebre i els seus afluents. De fet, el paisatge social i cultural de moltes localitats riberenques no es podria entendre sense aquests arbres. Tradicionalment, conrear pollancres ha estat una activitat forestal complementària per poder obtenir uns rendiments a llarg termini en aquells terrenys on no es podia fer cultius agrícoles de forma rendible, bé per la pobra qualitat agronòmica del sòl, bé perquè any rere any eren inundats pel riu. La populicultura practicada es basava en "plantar els pollancres i esperar 20 anys a tallar-los".

Progressivament, amb la baixada de la rendibilitat dels cultius agrícoles i amb els forts augments -encara que puntuals- del preu de la fusta del pollancre van començar a sorgir de forma incipient especialistes en el cultiu d'aquest arbre: els anomenats "populicultors".
Prèviament, a la conca de l'Ebre, els serveis forestals de les comunitats autònomes ja havien desenvolupat la populicultura mitjançant contractes consorciats amb els ajuntaments propietaris de finques que termenegen amb les lleres dels rius o, quan es tractava de terrenys de domini públic hidràulic, mitjançant el procés conegut amb el nom d'estimació de riberes. Per contra, a la conca hidrogràfica del Duero ha estat la pròpia Confederació la que ha realitzat moltes plantacions de pollancredes i ha creat un servei forestal altament especialitzat en populicultura.

La "populicultura intensiva", tal com es concep actualment, té l'objectiu de produir fusta de pollancre de qualitat en el menor temps possible. Es denomina intensiva perquè el populicultor no solament planta els pollancres i espera que passin 20 anys per obtenir el rendiment de la seva inversió, sinó que durant els anys posteriors a la plantació fa un seguit de treballs culturals molt importants (regs, podes, treballs de sòl i tractaments fitosanitaris) sense els quals no podria produir la fusta de qualitat que actualment demana la indústria transformadora. En els últims anys, amb aquesta "populicultura intensiva" s'ha aconseguit reduir el nombre d'anys necessaris per tallar els arbres fins als 15 o, fins i tot, 10 anys en els millors terrenys.

El mercat de la fusta del pollancre s'ha vist afavorit en les últimes dècades pel fet que s'ha destinat a la fabricació del tauler contraplacat utilitzat en l'elaboració de les caixes d'envàs dels productes hortofructícoles. D'ençà fa dues dècades, pel cap baix, el destí de la fusta de pollancre per a la fabricació del tauler contraplacat industrial que s'utilitza en la fabricació de mobles i autocaravanes ha comportat un desenvolupament molt important d'aquest sector. Tot i això, la pujada del preu de la fusta que s'ha produït no ha compensat els efectes de l'augment continu dels costos, i els populicultors es troben cada vegada amb més dificultats per poder rendibilitzar llurs inversions. Per això, actualment s'ha obert un debat sobre la possibilitat que els ingressos que rebin els populicultors no siguin de forma exclusiva els procedents de la fusta, sinó que també provinguin de la remuneració pels beneficis mediambientals que la societat rep, fins ara, de forma gratuïta.

Les pollancredes i els beneficis mediambientals de la seva plantació en les riberes i els
marges dels rius

És prou coneguda la utilització de les pollancredes com a filtres verds per a la depuració de les aigües residuals de petits nuclis urbans. A la conca de l'Ebre hi tenim diversos exemples, com el de l'Ajuntament de Calahorra (Rioja), que obté un benefici mediambiental important de les seves pollancredes per aquest concepte, a més dels ingressos que rep per la venda de la fusta produïda.
Un altre benefici de les pollancredes és la important funció que tenen en la minva i assossec dels forts vents dominants que es poden produir en els fons de vall de les conques dels rius. A la vall mitja de l'Ebre aquesta funció adquireix un significat ben conegut.

Les arrels dels pollancres també fan una funció molt important pel que fa a la conservació dels sòls de les riberes i dels marges dels rius, ja que n'impedeixen l'erosió durant les avingudes gràcies a llur capacitat per unir-se a la terra. No passa el mateix quan els pollancres creixen en massa espessor i sobre terrenys fangosos o poc estables, ja que són fàcilment descalçats per la força de les aigües i, posteriorment, arrossegats. Per això, en els marges que termenegen amb el curs de les aigües normals és preferible potenciar una vegetació natural de salzes i verns com a defensa. De qualsevol manera, cal dur a terme una gestió curosa, tot tallant els peus de grans dimensions en què progressivament s'apreciï inestabilitat perquè així tornin a brollar des de les seves soques, que en tot cas cal mantenir. És així com es realitza una gestió silvícola molt similar a la que s'esdevé de forma natural, però de manera que s'evitin les perilloses acumulacions de material durant les avingudes en indrets que poden ser bastant problemàtics, com per exemple en els ulls dels ponts.

Les pollancredes actuen com uns sistemes de depuració riparis. Aquests sistemes de depuració es defineixen com "les plantacions forestals realitzades en els marges o ribes dels rius amb arbres, matolls o plantes herbàcies que intercepten els contaminants existents en les aigües d'escorrentia superficial i de la capa freàtica abans que arribin al riu" (DICKMANN et al., 2001). Diversos estudis mostren que els sistemes de depuració riparis formats per pollancredes poden retenir entre el 70 i el 90% dels nitrats i el 75% dels sediments, comparats amb zones que no disposen d'aquest sistema de depuració (HAYCOK I PINAY, 1993). Als Estats Units i al Canadà la plantació de pollancredes amb l'objectiu que serveixin de sistemes de depuració riparis incrementen la seva importància progressivament com a resultat dels incentius que reben els propietaris des dels governs i les administracions. Aquests incentius són necessaris per fer que les plantacions d'aquesta mena siguin econòmicament més atractives als propietaris i per donar-los suport perquè realitzin la gestió de les seves plantacions d'una forma mediambientalment correcta.

La plantació de pollancredes per a la fitoremediació és un altre dels usos ja coneguts dels pollancres. Es defineix la fitoremediació com "l'ús de plantes per al remei in situ de sòls, fangs, sediments i aigües de la capa freàtica contaminats per mitjà de l'eliminació, degradació o confinament" (O. S. EPA, 1998). Els pollancres estan ben adaptats per a la fitoremediació perquè poden eliminar contaminants del sòl i de les aigües de diverses maneres: degradant-los, confinant-los o actuant com filtres o paranys.

En els pollancres s'ha mesurat les ràtios de fotosíntesi i es mesuren com les més altes d'entre totes les espècies d'arbres (NELSON, 1984). La seva gran capacitat de creixement, la més gran d'entre totes les espècies europees i una de les més grans a tot el món, i, doncs, la seva capacitat per fixar el CO2 de l'atmosfera i transformar-lo en carboni que s'emmagatzema en la seva fusta -tot retornant al mateix temps l'oxigen net-, la converteixen en una espècie ideal per a la seva utilització en la lluita que es plantegen els governs contra el canvi climàtic que afecta el nostre planeta. En funció del percentatge de carboni existent en la fusta del pollancre i de la velocitat mitjana de creixement de les pollancredes a la conca de l'Ebre, es calcula que una hectàrea recicla anualment una quantitat mitjana de 15 tones de CO2 . Així, suposant que als 15 anys es procedeix a la seva tala, s'haurà depurat una mitjana de 225 tones/ha de CO2 que no tornen de forma immediata a l'atmosfera, ja que s'empraran majoritàriament en la fabricació de tauler contraplacat, que al seu torn s'utilitzarà en la fabricació de mobles o altres productes amb una vida útil relativament llarga.

Pel que fa a la lluita contra els gasos d'efecte hivernacle -i segons els acords del protocol de Kyoto-, tots els països signants (entre els quals Espanya), s'han compromès a la disminució de llurs emissions. En el protocol s'accepta que les plantacions forestals són un Mecanisme de Desenvolupament Net admès (projectes MDL), segons el qual els països en desenvolupament i les empreses poden contribuir a la disminució dels gasos d'efecte hivernacle i per tant pal·liar l'escalfament de l'atmosfera. En alguns països on el sector forestal té una gran importància s'hi elabora projectes de plantacions forestals i entre els seus objectius figura el cobrament per tona de CO2 capturada, d'acord amb les negociacions que es manté amb el Banc Mundial. Per exemple, "a Xile, Forestal Terranova, desenvolupa un projecte pioner en captura de CO2 segons qual es donarà suport el repoblament de predis de petits propietaris. És el primer que ha aprovat el govern xilè per postular a l'esmentat Mecanisme de Desenvolupament Net, en el marc del Protocol de Kyoto. Bàsicament, aquesta empresa ha de complir el compromís de contribuir a la disminució de CO2 . Terranova té negociacions per a la venda d'aquests bons amb el Banc Mundial. El projecte de repoblament de 6.000 ha (entre 2003 i 2008) tindrà un cost de 4 milions de dòlars i s'espera capturar 1,4 megatones de CO2 totals a un preu de 4 dòlars per tona. La implementació d'aquest pla beneficiarà 200 propietaris agricultors". Per tant, amb aquest projecte els propietaris cobraran uns 160 €/any per hectàrea de pi insigne (Pinus radiata) plantada, a més de vendre la fusta al final del torn.

Encara que a Espanya no es poden desenvolupar projectes de MDL, ja que és un país desenvolupat, sembla bastant probable que en el marc de la Unió Europea s'arbitrin mesures per incentivar la captura de CO2 en noves plantacions realitzades sobre terrenys anteriorment dedicats al conreu agrícola. Així, en la nova Ley de Montes es recull aquesta possibilitat, que transcrivim literalment:
"Article 65. Incentius per a les externalitats ambientals.
Les Administracions públiques regularan els mecanismes i les condicions per incentivar les externalitats positives de les forests ordenades. Per a aquests incentius es tindrà en compte, entre d'altres, els següents factors:
- La conservació, restauració i millora de la biodiversitat i del paisatge
- La fixació de diòxid de carboni en les forests com a mesura de contribució a la mitigació del canvi climàtic, en funció de la quantitat de carboni fixada en la biomassa forestal de la forest
- La conservació dels sòls i del règim hidrològic en les forests com a mesura de lluita contra la desertificación
- Les Administracions públiques podran aportar aquests incentius per les següents vies:
a) Subvenció al propietari dels treballs dirigits a la gestió forestal sostenible.
b) Establiment d'una relació contractual amb el propietari

D’altra banda, Espanya s'ha compromès a no sobrepassar en més d'un 15% les seves emissions de 1990 en el període 2008-2012. Actualment, aquestes emissions respecte al 1990 han augmentat més d'un 35% i les projeccions parlen que s'arribarà a un 60-70% d'augment. Per a les empreses i els agricultors d'aquest territori el pollancre pot representar una alternativa important; per a les primeres, invertir en pollancredes les ajudarà a compensar la factura per les seves emissions de CO2, i, per als segons, la plantació de pollancredes tindrà l'al·licient de l'obtenció d'un ingrés complementari que, a més a més, pot ser anual.

Les pollancredes i la seva influència en el desenvolupament socioeconòmic

El cicle complet del cultiu, aprofitament i transformació de la fusta produïda genera grans beneficis econòmics i socials. Es calcula que cada hectàrea de pollancres plantada comporta una mitjana de cinc jornals anuals en treballs forestals, i per transformar-ne la fusta en productes que pugui utilitzar el consumidor s'utilitzen pel cap baix 110 jornals més. Des d'un altre punt de vista, per cada dues ha de pollancres que es talla es crea un lloc de treball fix en la indústria transformadora.

A més a més, com és prou sabut, les empreses del sector de la fusta han d'estar situades en el medi rural amb la finalitat d'estar al més a prop possible de la seva font de matèria primera. Per tant, els jornals o llocs de treball creats pel cicle del cultiu, aprofitament i transformació de la fusta del pollancre contribueixen de manera molt efectiva al manteniment del nombre d'habitants en els pobles i, doncs, al reequilibri territorial de la població, així com a la millora de la seva qualitat de vida.

El pollancre: espècie bàsica per a la investigació forestal

La domesticació de les plantes per al seu cultiu es compta entre els més grans avenços tecnològics de la història de la Humanitat (DIAMON, 1997), tot fent eficient i segura la producció d'aliments en una petita superfície de terreny. La domesticació dels cultius agrícoles des dels seus ancestres feréstecs la van iniciar els agricultors prehistòrics ara fa entre 5.000 i 10.000 anys, i continua actualment com a resultat dels programes de millora genètica en curs. Molt poca gent s'adona de com en són, de diferents, les plantes conreades domesticades pel que fa a les seves respectives salvatges. Mentre que una planta salvatge lluita per la seva existència en un ecosistema complex i desprèn tota la seva energia per competir amb les plantes veïnes per a l'accés a la llum, l'aigua i els nutrients, el mediambient d'un cultiu és simplificat i optimitzat per l'agricultor per aconseguir que la planta domesticada dediqui tota la seva energia gairebé exclusivament a la producció d'estructures utilitzables com ara llavors, tubercles o fruits. El procés de domesticació incrementa de forma molt significativa el rendiment i la qualitat del cultiu per a l'ús humà i, alhora, redueix la capacitat de la planta per sobreviure en el seu estat salvatge original (BRADSHAW et al., 2001).

La transformació de plantes salvatges en domesticades implica un procés de selecció i l'aprofitament de les mutacions que de forma natural es produeixen en els seus gens. Ha estat en els últims 15 anys, amb el desenvolupament dels moderns mètodes genètics per examinar detalladament l'estructura genètica de l'ADN de la planta, quan hem començat a descobrir el nombre i la identitat dels gens que han mutat durant llur procés de domesticació. Per exemple, el blat de moro té pel cap baix 50.000 gens diferents, però només cinc d'aquests s'han alterat per mutació per convertir-se en la planta domesticada que els agricultors sembren actualment (BRADSHAW et al., 2001).

El pollancre té unes característiques ideals per a l'experimentació que fan que se'l consideri un arbre model per a la ciència forestal i, fins i tot, per a la ciència en general, comparable per tant a d'altres espècies model, com la Drosophila (mosca del vinagre) en Biologia, o l'Arabidopsis (herba anual) en Agricultura. Actualment, ja se seqüencia el genoma d'una espècie de pollancre, amb què es tractarà del primer arbre forestal de què s'estudia el genoma.

Totes aquestes investigacions posaran en mans dels populicultors i, finalment, de la indústria, una varietat de clons seleccionats i fins i tot genèticament modificats en funció de les diferents necessitats. La "domesticació" d'aquesta espècie farà que les seves possibilitats d'utilització en el futur augmentin arreu del món.

Com a conseqüència de tot el que ha estat exposat, molts investigadors aventuren la predicció que el segle XXI serà recordat per la indústria dels productes forestals com l'Era de la Domesticació dels Arbres, i el pollancre hi farà un paper estel·lar (BRADSHAW et al., 2001).

Les pollancredes: plantacions forestals

Fins al segle XX gairebé tota la fusta s'obtenia per la tala dels arbres que creixien en condicions naturals o seminaturals. Actualment, l'objectiu d'una plantació forestal és la producció de fusta per cobrir la creixent demanda mundial, d'acord amb els principis d'una gestió sostenible ecològica, socialment i econòmica.

En el futur el consum de fusta continuarà creixent en el món. "La FAO estima que el consum de fusta passarà dels 1.600 milions de m3 de l'any 1992 a 2.080 milions de m3 l'any 2010 i a 2.420 milions de m3 l'any 2020".

Per una altra banda, en l'estudi de la FAO “Perspectives mundials del subministrament de fusta procedent de plantacions forestals, es preveu que el subministrament de fusta procedent de les plantacions forestals augmentarà dels 331 milions de m3 fins als 700 milions de m3 l'any 2050.
L'efecte més important que tenen les plantacions forestals per a la producció de fusta és la possibilitat de limitar les tallades en els boscos naturals o selves, tot ajudant a la seva conservació al mateix temps que se satisfà la demanda del consum de fusta.

El pollancre, gràcies a la facilitat del seu cultiu i al seu ràpid creixement representa un paper molt important en la producció de fusta arreu del món, com es va posar de manifest en la 1a Conferència Internacional del Futur del Cultiu del Pollancre celebrada a Roma durant els dies 13 al 15 de novembre de 2003.

Així doncs, per causa de l'augment del consum de la fusta i dels beneficis mediambientals de les plantacions de pollancres l'objectiu desitjable hauria de ser: 2 arbres plantats per cada arbre tallat (2x1).
No obstant això, ni tan sols disposem de dades fiables que això es compleixi a l'Estat espanyol. La Confederació Hidrogràfica del Duero, que és l'organisme de l'Estat espanyol que hi gestiona més superfície de pollancredes, planta una mitjana de 157.000 arbres a l'any i en tallen 112.000 o, el que és el mateix, planta 1,4 pollancres per cada arbre que talla.

Les pollancredes: algunes dificultats
Formació i transferència de tecnologia als populicultors

Totes les consideracions fins ara esmentades ens menen a la conclusió que el pollancre farà un paper fonamental en el futur pel que fa a la gestió forestal sostenible dels terrenys situats a les riberes dels rius i que haurien de ser els populicultors els qui portessin a terme aquesta gestió. Tanmateix, la populicultura és una ciència especialitzada i una art, que requereix una comprensió curosa i una atenció a les característiques clonals, condicions del terreny i cures culturals específiques si és que es volen assolir els desitjables objectius de creixement i de beneficis.

Cal, doncs, professionalitzar l'activitat i per a això la informació, formació i transferència de tecnologia als populicultors s'ha de potenciar al màxim en el futur. D'aquest punt de vista, cal potenciar les organitzacions de populicultors perquè esdevinguin les actores principals per tirar endavant les tasques suara comentades en estreta col·laboració amb les administracions i els industrials del sector.
El gran repte que de manera immediata se'ls presenta als populicultors és la certificació de la Gestió Forestal Sostenible que realitzen en les seves explotacions d'acord amb els principis aprovats en la Conferència de Rio (Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament, 1992).

En aquest sentit, el sistema de certificació regional sembla el més indicat si es té en compte la petita dimensió de la majoria de les explotacions dels populicultors.
Aquesta petita dimensió, que al mateix temps dificulta la professionalització, és un argument més que aconsella als propietaris de pollancredes la seva integració en una associació per poder emprendre la certificació forestal regional, a més d'altres objectius desitjables.

Augment desmesurat de l’import que els populicultors han de pagar a la Confederació

Molts populicultors fan les seves plantacions en terrenys públics que termenegen amb les seves propietats i han de pagar un cànon a les confederacions per a aquest ús, amb què contribueixen a la gestió forestal de les riberes dels rius. D'altres vegades, són les pròpies confederacions (és el cas de la conca del Duero) o les administracions forestals regionals les que porten a terme aquestes plantacions i és comú que en aquests casos els terrenys termenejats siguin de propietat municipal.

Tradicionalment, la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre ha desenvolupat una política tendent a incentivar els propietaris privats perquè portessin a terme la recuperació d'aquests terrenys, que se solen inundar en les crescudes ordinàries dels rius. Així, l'Administració, d'una forma molt intel·ligent, ha aconseguit gestionar de manera eficaç les riberes dels rius amb la col·laboració de molts petits propietaris al mateix temps que s'estalviava uns quantiosos mitjans materials i humans. Encara més, en el moment de la talla els propietaris dels terrenys pagaven, a aquesta Administració, 15 anys després, un cànon o taxa del 4% del valor de la fusta produïda.

Aquest sistema de gestió, si bé era just des del punt de vista econòmic i -com ja hem comentat- eficaç per a la gestió, de vegades no ha estat prou eficient, sobretot a la llum dels coneixements tècnics de què disposem avui.

Aquesta manca d'eficiència s'ha produït pel dèficit general de la capacitat tècnica i professional dels propietaris que han portat a terme les plantacions de pollancredes. Per bé que aquesta falta de professionalització es fonamenta en causes molt complexes (socials, estructurals, etc.) que aquí no podem abordar, la seva solució passa per la formació i la transferència de tecnologia als populicultors apuntada en l'apartat anterior.

Aquesta situació ha variat substancialment en els últims temps. Les confederacions, en aplicar, del nostre punt de vista, una política miop, han canviat radicalment i de manera unilateral la forma d'establir la col·laboració amb els propietaris. En un afany recaptatori desmesurat, han elevat el cànon d'utilització en un 300%.

Actualment, la Confederació cobra anualment 150€/ha plantada de superfície de domini públic hidràulic. Fins a l'any passat cobrava el cànon en el moment de la tala de la pollancreda, en funció del volum de fusta produït, tot ajustant-se d'aquesta manera als beneficis reals obtinguts pel populicultor. Així, el pagament del cànon li suposava al populicultor, de mitjana, la quantitat anual d'uns 50€/ha. Aquest situació provoca que molts propietaris abandonin l'activitat progressivament. És més, quan tallen les seves pollancredes no tornen a replantar-les, deixen els terrenys abandonats i, el que és pitjor, sense cap tipus de gestió, ja que la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre tampoc no sembla que hagi posat els mitjans per fer-hi una gestió alternativa.

En la professió forestal ja s'acumula una llarga i dolorosa experiència del que passa quan la decisió de gestió adoptada és "la no gestió o l'abandó" sobre terrenys prèviament intervinguts per l'home. Un exemple esclaridor: actualment, ja se sap que els incendis catastròfics en les forests són molt més probables quan no s'han fet els tractaments silvícoles preventius necessaris. Per contra, el Ministeri de Medi Ambient i les Administracions forestals de les comunitats autònomes dediquen grans esforços i inversions a aquests tractaments preventius.

No seria més efectiu i racional potenciar l'activitat dels populicultors perquè realitzin una òptima gestió forestal sostenible de les riberes dels rius en comptes d'aplicar remeis, a un cost superior, a causa de l'abandó previ dels terrenys?

És previsible que la no gestió de les riberes dels rius provocarà que els efectes de les crescudes ocasionin danys més grans en els terrenys de propietat privada que hi termenegen i, finalment -i a un cost molt major-, haurà de ser la pròpia Confederació la que haurà d'indemnitzar els seus propietaris. És, doncs, desitjable una revisió de la política de gestió forestal de les riberes com la que està adoptant la Confederació de l'Ebre, i que les organitzacions de populicultors, la Confederació i les Administracions forestals autonòmiques s'apleguin en una taula per a arribar als acords necessaris que permetin en el futur l'òptima gestió forestal sostenible de les ribrees que demana la societat. Per això, un excel·lent indicador és el grau de compliment de l'objectiu 2 arbres plantats per cada arbre tallat (2 x1).

Carlos Alvarez Moreno
Ingeniero de Montes - Director División Forestal
GARNICA PLYWOOD - Baños de Río Tobía

tornar a sumari

article següent