Núm. 59 - Desembre de 2002

Les lliçons de la manifestació de Londres

Una singular manifestació va congregar unes 400.000 persones a Londres el dia 22 de setembre. Era singular perquè feia molt de temps que no s’hi veia una concentració tan multitudinària, però també per l’origen i les raons dels manifestants: la defensa del món rural. La preferència de la classe política i d’unes freqüents anàlisis mediàtiques merament cuticulars han volgut deixar-le circumscrita a un afer d’irascibilitat social com la cacera de la guilla.

Es tracta, evidentment, d’una qüestió secundària pel que fa als efectes subjacents que van permetre de superar confrontacions del passat entre els diferents sectors socials que formen un món rural modulat per una complexa i llarga història. Sense cap mena de dubtes, seria interessant d’analitzar sociològicament per què els conflictes cinegètics es transformen sovint en detonants de problemes més amplis. Recordi’s aquí que en un país de tradició democràtica consolidada com França, a les passades eleccions europees va obtenir un 6% un desconegut partit dels caçadors que s’havia erigit en defensor del món rural francès.

A Occident, no són gens habituals les manifestacions del món rural. En tot cas, alguns sectors en crisi i alguna comptada manifestació contra la PAC a escala nacional o comunitària, amb una forta presència francesa. La resta del món rural en el seu conjunt –molt més ampli que els agricultors sindicats– és mot reaci a recórrer a la manifestació. La causa d’aquesta anomalia, que s’emmarca en un ús molt limitat dels recursos que una societat democràtica moderna ofereix a tot grup social, està en un profund conservadurisme, però sobretot en la dispersió geogràfica que dificulta que els seus problemes esdevinguin unes crisis capaces de generar impacte social.

L’esfondrament de la cultura agrària tradicional arreu del continent, sense que s’hagi sabut donar, des d’una PAC altament ineficient i contradictòria, d’una banda, una resposta viable a les explotacions amb perspectiva de futur i, de l’altra, al territori i a les creixents demandes terciàries fruit del creixement del nivell de vida, del procés d’urbanització i de l’augment del temps d’oci disponible, ha generat una situació de final d’època i de desànim en el món rural d’arreu del continent europeu. Complexíssims instruments de la PAC de mínim efecte, com les quotes, els contingents, etc. han segrestat un debat social que no és altre que el futur del territori i de les gents i de la cultura que l’han estat habitant.

Un model per al territori europeu

Què volem per al territori europeu? Un model estrictament de mercat amb poques explotacions altament intensives i generadores d’impactes ambientals considerables, junt amb zones menys productives abandonades, eufemísticament anomenades verges, oblidant que tot Europa ha estat gestionada per l’home des de fa segles o milennis? O bé, mantenir Europa com a paisatge cultural en el qual les activitats tradicionals a intensitats raonables assegurin que l’agricultura, la ramaderia i la silvicultura gestionin aquest territori, el mantinguin poblat, sota cura i protegit enfront agents de tota mena (inundacions, incendis, plagues, etc.), a més d’oferir-nos uns productes d’alt valor?

Probablement, l’opinió social serà majoritàriament favorable al segon model. Per això caldrà dissenyar polítiques congruents que traslladin un recursos econòmics avui dirigits al món urbà de forma abrumadora, cap a finançar els serveis que el món rural està prestant a la societat, no com a jardiners del territori, no a través de la producció com fa ara la PAC, sinó sobre la base d’uns indicadors contrastats. Junt amb els aspectes financers, el medi rural se sent profundament alienat per la societat urbana, que el fa servir de font d’aprovisionament de tota mena de recursos a baix preu i com a destí de les seves emissions contaminants (residus, sorolls, ocupació del sòl, etc.).

La falta de verd urbà es compensa tot declarant espais protegits, en els quals la gent del territori queda desplaçada per buròcrates urbanites. Aquest és un dels més freqüents i habituals atropellaments. Quan al medi rural algú gosa de cobrar un aparcament (peatges de Menorca, per exemple), hi ha protestes generalitzades, però a ningú no se li acut de discutir-ho en els aparcaments urbans.

Els costos de viure a muntanya

Viure a les zones rurals, especialment de muntanya, és molt més car pels nombrosos viatges que cal fer per accedir als serveis públics. Si a això hi afegim la baixa rendibilitat de l’agricultura, que és la principal font de recursos en moltes zones, comprendrem la gravetat del problema. Aquesta i no pas cap altra és la raó a través de la qual s’ha arribat a l’actual grau de desequilibri demogràfic-territorial. Al nostre país, hi mal conviu un 10% del territori (Madrid i les costes), amb unes densitats de població pròpies del sudoest asiàtic (més de 500 habitants/km2), amb un altre 50% que no té res a envejar amb les densitat pròpies d’Escandinàvia, però amb l’agreujant i l’enfonsament de la natalitat.

Tots dos models extrems, mancats pràcticament de zones de transició, ens comporten una factura doble per pagar. A les zones més densament poblades en forma de retencions de trànsit, de transport i de vivenda molt cara, i d’una baixa qualitat de vida, mentre que hem de mantenir uns serveis mínims a les zones poc poblades altament gravosos en relació a la població assistida. I tot això, completat per uns periòdics conflictes interterritorials, generalment catalitzats pels recursos hídrics.

Una política rural integral

La solució passa per una política integral del món rural i especialment de la muntanya, dirigida al territori i al manteniment d’uns nívells mínims de població. L’Any Internacional de la Muntanya –al qual Espanya està donant una poquíssima atenció tot i ser un dels països més muntanyosos de la UE i l’OCDE– és l’ocasió per reclamar una política europea per a la muntanya. Entre d’altres avantatges, això permetria que el matemàtic increment del nivell de vida que comportarà l’ampliació de la UE a l’Est no converteixi Espanya en un contribuent net, a diferència d’altres països que, amb un nivell de vida superior al d’Espanya, han sabut dissenyar les polítiques comunitàries d’acord amb les seves condicions.

Definir com una zonificació-objectiu de la política regional comunitària la “muntanya”, així com les zones protegides per directives comunitàries (Hàbitat o Aus), asseguraria un finançament comunitari amb independència de l’evolució futura del nivell de vida, tot compensant uns sobrecostos evidents per a la prestació d’uns serveis públics que sense cap mena de dubtes són irrenunciables. El debat no ha de centrar-se en percepcions subjectives en relació a una pràctica cinegètica concreta, o pretendre trobar un rerafons de lluites partidistes, sinó en una qüestió d’Estat sobre el futur que, com a societat, volem per a la muntanya i la seva gent.

tornar a sumari

final de la revista