Principals espècies forestals a Catalunya


Pinus halepensis
pi blanc
Arbre que rarament supera els 20-25 m. Fulles agrupades de dos en dos, rarament 3 o 5, de 6-12(15) cm, flexibles, de color verd clar. Estròbils oblongo-cònics, de 6-12 x 3,5-4,5 cm, amb peduncles reflexos d'1-2 cm, bru rogencs, apòfisis poc convexes, amb centre mútic. Llavors de 6-7 mm, gris-negroses, amb ala de 22-28 mm.

Indiferent edàfic, apareix en boscos xeròfils, brolles i màquies de la regió mediterrània, des del nivell del mar fins als 1000 m. Es troba al voltant de la regió mediterrània. A la Península Ibèrica viu sobretot a la meitat est i també a les Balears. La seva fusta s'ha aprofitat generalment per a llenya i no gaire per a fusteria, degut als seus troncs petits i tortuosos; localment també s'ha resinat. Es planta de vegades com a ornamental.
La pineda de pi blanc és el tipus de bosc amb un major nombre d’hectàrees a Catalunya (239.092 ha). A Catalunya es pot trobar pi blanc des d’arran del mar fins a prop dels 1.000 m. Si bé és molt més abundant entre els 200 i els 600 m (on representa més del 35 % dels boscos), atès que per sota dels 200 metres una gran part del terreny està ocupada per conreus i sòls urbans. Entre els 400 i els 800 metres, segons les zones, comença a cedir protagonisme en el paisatge a altres espècies. De les espècies arbòries que hi ha a Catalunya, el pi blanc és de les que aguanta millor la sequera, la qual cosa fa que, en alguns indrets, la pineda de pi blanc sigui l’únic tipus de bosc possible. El pi blanc s’expandeix amb facilitat per les superfícies desarbrades i avui en dia encara està conquerint terrenys de conreu abandonats. Regenera bé sota la seva pròpia ombra però és incapaç de créixer sota l’ombra de la major part d’espècies arbòries que poden entrar en competència amb ell i que, en general, es desenvolupen perfectament sota l’ombra del pi blanc. Però el lloc privilegiat que encara ocupa en el panorama forestal de Catalunya està relacionat sobretot amb els canvis d’usos del sòl dels darrers cent anys. En cas d’incendi forestal, el pi blanc acostuma a regenerar amb facilitat, i en pocs anys (uns 20-25) pot haver-hi un nou bosc de pi blanc, fins i tot molt més dens que l’originari. Hi ha, però, alguns casos en què la recuperació de la pineda de pi blanc es veu dificultada després del foc. Es tracta d’aquells indrets on el període entre incendis és tan curt que no permet la recuperació del bosc i, per tant, la presència de llavors.


Pinus sylvestris
pi roig
Arbre de fins a 40 m. Escorça que es torna escamosa i vermellosa amb l'edat, quedant la part superior del tronc d'un color ataronjat o bru rogenc característic. Fulles agrupades de dos en dos, de 3-7 x 0,1-0,18 cm, rígides i punxentes, de color verd clar o glauc. Estròbils cònics o ovatocònics, de 3-6 x 2-3,5 cm, subsèssils, no brillants a la maduresa; apòfisis planes, de vegades curtament piramidals a la part externa, amb centre obtús. Llavors de 3-5 mm, amb ala de 12-17 mm.

Indiferent edàfic. Viu a l'estatge montà, entre els (200)400 i 1800 m; als Pirineus i Prepirineus forma boscos, generalment climàcics, per sobre dels 1500 m i secundaris en el domini de les rouredes de martinenc. La seva àrea natural s'estén per Europa i gran part d'Àsia. És una de les fustes comercials més utilitzades amb finalitats molt diverses, des de llenya fins a fusteria i ebenisteria
La pineda de pi roig és el segon tipus de bosc amb un major nombre d’hectàrees a Catalunya (219.754 ha). El pi roig té una fusta relativament preuada entre les coníferes i una producció mitjana en volum amb escorça entre 4,8 m3/ha/any i 2,5 m3/ha/any. A Catalunya és l’espècie que més fusta aporta, en termes absoluts. És una espècie que tendeix a formar masses dominants. El pi roig és molt més abundant en vessants orientats al nord. És l’espècie que viu en un gradient altitudinal més gran. És abundant des dels 800 m fins als 1.600 m (taula 28), però ocupa alguns terrenys des de la cota 200 i puja ocasionalment fins per damunt dels 2.100 m. Però, en bona part d’aquesta franja on ara és dominant, hi poden viure moltes altres espècies forestals, com ara l’avet, el faig, el roure de fulla gran, el roure martinenc, l’alzina, etc. A més, totes aquestes espècies tenen avantatges competitius respecte al pi roig, una espècie pionera i, en aquest sentit, de característiques semblants a les del pi blanc. Per tant, en els propers anys l’àrea de distribució del pi roig, amb el permís de la política forestal i del canvi climàtic, es reduirà a favor de totes aquelles espècies i fins i tot d’algunes altres. La distribució actual del pi roig té un límit molt marcat muntanya amunt, entre els 1.600 i els 1.900 m, on generalment domina el pi negre i en alguns llocs l’avet. I també té un límit clar, determinat per la disminució de la quantitat de precipitació anual muntanya avall, on és substituït sobretot per la pinassa, però també per d’altres espècies al terç est de Catalunya.


Quercus ilex
alzina
Arbre de fins a 20-25 m. Fulles persistents, d'orbiculars a oblongolanceolades, enteres a dentades o serrades, verd fosc per l'anvers i cendrós i tomentós pel revers, coriàcies. Gla llargament ovoide, de maduració anual, amb endocarp tomentós; cúpula amb escames imbricades i més o menys aplicades.

És una espècie que viu al S d'Europa, Anatòlia i Magrib, on fa boscos en les contrades mediterrànies poc àrides. A Catalunya és l'espècie arbòria més estesa. La seva fusta té un gran poder calorífic i és molt apreciada com a llenya i en l'elaboració de carbó; també s'ha emprat en fusteria. És la principal espècie arbòria de les deveses del SO ibèric, on s'aprofiten les glans per al bestiar porcí
L’alzinar és el tercer tipus de bosc amb un major nombre d’hectàrees a Catalunya (184.654). Hi ha alzines des d’arran de mar fins al voltant dels 1.400 metres, però són especialment abundants entre els 400 i els 1.000 metres. S’observa una preferència pels vessants orientats al sud. L’alzina quan es barreja amb pi roig, pi blanc, té respecte té un clar avantatge competitiu, i es pot pensar que l’alzina serà, com d’altra banda fou en el passat, l’espècie arbòria forestal més abundant a Catalunya. Tanmateix, l’avenç de l’alzinar no solament es produeix en detriment de pinedes de pi blanc i de pi roig; moltes pinedes de pi pinyer tenen un subvol dens sobretot d’alzines (i roures) i aquestes espècies també són presents a les pinedes de pinassa i són relativament abundants al seu sotabosc. L’alzina té una fusta extraordinàriament densa, molt preuada com a combustible. Però té una producció baixa (1,9 m3/ha/ any en volum de fusta amb escorça de mitjana a Catalunya) i difícil de determinar. No obstant això, la producció de l’alzina varia molt entre zones, des dels 2,5 m3/ha/any a l’Àmbit Metropolità fins als 1,1 de l’Àmbit de Ponent i Alt Pirineu i Aran. Cap altra espècie a Catalunya forma masses tan denses. Aquests alzinars estan lluny de l’estructura típica dels alzinars madurs, amb arbres molt grans. L’alzinar ha estat tractat tradicionalment com a bosc menut i aquesta gran quantitat de peus de rebrot n’és una de les principals conseqüències però no l’única. Així, molts alzinars estan formats per arbres de port gairebé arbustiu, de només tres o quatre metres d’alçada.


Pinus nigra
pinassa
Arbre de 30-40 m. Copa cònica als exemplars joves, que es torna irregular en els adults. Fulles agrupades de dos en dos, de 6-16 cm x 1-1,5(2) mm, una mica rígides però flexibles i no punxentes. Estròbils aovatocònics, de 4-8 x 2-4 cm, subssèsils, generalment geminats; apòfisi amb el centre deprimit. Llavors de 3-8 mm, amb ala de 15-20 mm.

Viu sobre substrats carbonatats (calcaris), a l'estatge montà inferior, usualment entre els 400 i els 1.400 metres (però més freqüentment entre els 500 i els 1.000) sobretot en vessants orientats al nord en zones de clima mediterrani continental.
En aquesta franja ha de competir essencialment amb l’alzina i el roure cerrioide i en els límits altitudinals ho fa també amb el pi roig, el roure martinenc, el pi blanc i el roure de fulla menuda. És l’espècie dominant a la Catalunya central (el Solsonès, el Bages, el Berguedà, sud de l’Alt Urgell, etc.). La pinassa competeix amb un nombre elevat d’espècies: sobretot pi roig, pi blanc, pi pinyer, alzines i roures de diverses espècies. Ho fa amb una certa igualtat de condicions amb les espècies de pins, però amb inferioritat de condicions amb les espècies de planifolis. Els roures i les alzines dispersos a l’estrat arbori de les pinedes de pinassa de la Catalunya central, abundants però al sotabosc d’aquelles pinedes, han jugat un paper molt destacat en la regeneració d’aquells boscos després dels grans incendis forestals dels anys 1994 i 1998. Principalment s’explota per la seva fusta, localment també s'havia sagnat per a l'obtenció de trementina. La pinassa és la quarta espècie més abundant a Catalunya.


Quercus canariensis
roure africà

Arbre de fins a 30 m, de vegades subarbust, amb brots de l'any pubescents. Fulles de mitjanes a grans, marcescents, obovatooblongues, regularment dentades; les joves amb indument dens i gruixut, les adultes glabres per l'anvers i amb fascicles de pèls groguencs a l'axil·la dels nervis secundaris; pecíol curt. Gla ovoide, amb peduncle fructífer curt; cúpula amb escames una mica desiguals, algunes lleugerament giboses.

Viu en sòls de reacció àcida, a l'estatge basal, des del nivell del mar fins als 900 m. Es troba en zones amb climes temperats d'influència marítima, sense gelades freqüents i relativament humits, on pot arribar a formar bosquets prop dels cursos d'aigua. La seva àrea és endèmica de la península Ibèrica i el Magrib. La seva fusta és poc utilitzada.


Quercus faginea
roure de fulla petita, roure valencià

Arbre de fins a 20 m, de vegades arbust, amb brots de l'any pubescents. Fulles petites, de el·líptiques a ovades, subcoriàcies, marcescents, dentades, de color verd fosc per l'anvers i blanquinoses, amb toment curt pel revers i pecíol glabrescent. Gla ovoide, sèssil o amb peduncle curt, cúpula amb escames ovades, lleugerament prominents.

Es troba preferentment en sòls amb carbonats de l'estatge montà inferior i muntanya mediterrània, entre el nivell del mar i els 1100 m, on sovint forma boscos -rouredes de roure de fulla petita-. Suporta bé els freds hivernals i els períodes estivals secs. La seva àrea és endèmica de la península Ibèrica i el Magrib. La principal utilització de la seva fusta és per a llenya.


Quercus pubescens 
roure martinenc

Arbre de fins a 20(25) m, amb brots de l'any pubescents. Fulles mitjanes o petites, de blanes a subcoriàcies, marcescents, de obovades a oblongoel·líptiques, amb lòbuls profunds i obtusos, molt tomentoses per les dues cares de joves, després verd fosc i glabrescents per l'anvers i amb toment persistent pel revers; amb pecíol curt i tomentós. Gla llargament ovoide, amb peduncle fructífer curt, de vegades absent; cúpula amb escames molt apretades.

Indiferent al substrat, viu freqüentment sobre sòls de reacció bàsica, a l'estatge montà, des del nivell del mar fins als 1600 m. S'estén pel sud d'Europa, des d'Àsia Menor fins a la península Ibèrica. Forma boscos -rouredes de martinenc- en bona part del Prepirineu. La seva fusta és de baixa qualitat, essent el seu principal ús per a llenya. Ocasionalment es planta com ornamental.


Quercus robur
roure pènol

Arbre de fins a 30(40) m, amb brots de l'any glabres. Fulles caduques, obovades o oblongoobovades, pinnatilobades o pinnatífides, de color verd fosc per l'anvers i verd clar pel revers, glabres; pecíol curt, glabre. Gla amb peduncle fructífer llarg; cúpula amb escames imbricades i més o menys aplicades.

Viu en sòls sense carbonats, de reacció àcida o neutra, profunds i humits, on pot suportar entollaments temporals. Es troba a l'estatge montà, en indrets amb climes temperats, sense període estival sec, entre els 100 i 1200 m. Forma boscos -rouredes de roure pènol- no gaire densos, barrejat amb castanyers, bedolls, faig... La seva fusta, molt dura i pesant, és molt apreciada en ebenisteria fina i en construcció, tant naval com terrestre. Ocasionalment es planta com ornamental.


Quercus pyrenaica  
roure reboll

Arbre o arbust de fins a 25 m, que rebrota fàcilment de rel, amb brots de l'any pubescents. Fulles grans, generalment marcescents, de pinnatífides a pinnatipartides, amb els lòbuls sinuats i amb nombrosos pèls asteriformes a l'anvers i gruixuda capa tomentosa pel revers, amb pecíol curt. Gla de fins a 4,5 cm, amarga, amb peduncle de fins a 2 cm, rígid; cúpula amb escames imbricades i poc prominents.

Viu en terrenys no carbonatats, en zones de clima continental. A Catalunya la seva única localitat es troba a les muntanyes de Prades, on viu entre els 1000-15000 m. La seva àrea s'estén per l'occident de França, la península Ibèrica i el Rif. Forma boscos -rouredes de reboll-, on sovint dominen els rebrots de rel. La seva fusta és molt apreciada per a llenya, també es fa servir de vegades en fusteria.


Quercus petraea 
roure de fulla gran
Arbre de fins a 35 m, amb brots de l'any glabres. Fulles caduques, obovades i amb 5-8 parells de lòbuls, verd fosc per l'anvers i més pàl·lides pel revers, glabres -encara que de vegades una mica pubescents pel revers-; pecíol relativament llarg, de fins a 2,5 cm, glabre. Gla subsèssil -amb peduncle més curt que el pecíol de la fulla corresponent-; cúpula amb escames imbricades i més o menys aplicades.

Prefereix els sòls sense carbonats, humits i ben desenvolupats. Viu a l'estatge montà, en zones sense sequera estival, on es troba entre els 500 i 1800 m. S'estén per quasi tota Europa. Pot formar boscos. La seva fusta és de molt bona qualitat i molt apreciada en fusteria i ebenisteria. Ocasionalment es planta com ornamental


Quercus suber
alzina surera

Arbre fins a 15(25) m, amb escorça suberosa. Fulles persistents, de ovades a oblongues, verd fosc i glabrescents a l'anvers i cendrós-tomentós al revers, generalment amb petites dents a l'extrem dels nervis secundaris, coriàcies. Gla ovoide, de 2 a 4 cm, de maduració biennal, amb endocarp glabre; cúpula amb escames superiors prolongades en punta, la resta aplicades.

Viu en sòls no carbonatats de les zones fresques i abrigades, generalment amb influència marítima i sense gelades fortes, entre el nivell del mar i els 1000(1200) m. És una espècie pròpia de la mediterrània occidental.
L’alzina surera a Catalunya tradicionalment s’ha gestionat de cara a l’obtenció del seu producte més preuat, el suro. Per això, tot i que pot arribar a formar boscos densos i tancats amb més de 1.500 peus/ha, el més habitual es trobar-la formant masses molt més obertes. D’altra banda, l’alzina surera acostuma a tenir una capçada clara, amb poques fulles, sobretot si la comparem amb l’alzina. De fet, té menys superfície de fulles per unitat de superfície de sòl que qualsevol altra espècie forestal. Tot plegat fa que a les sureres arribi al terra una gran quantitat de llum i es desenvolupi un potent estrat arbustiu.
El suro s’extreu a Catalunya entre cada 12 i 14 anys dels individus que han assolit un diàmetre normal d’almenys 20 cm. L’escorça de la surera que encara no s’ha pelat mai s’anomena pelagrí. Actualment, L’alzina surera, quan no ha estat pelada recentment, generalment sobreviu als incendis forestals, gràcies a l’aïllament tèrmic que li proporciona el suro. Després de l’incendi, l’arbre rebrota de tija, amb la qual cosa el paisatge es recupera amb una gran rapidesa.
La seva fusta també ha estat objecte d'explotació per a fusteria i llenya. Les glans també constitueixen una font d'aliments pel bestiar en les deveses. L’alzina surera és la cinquena espècie forestal pel que fa al nombre d’hectàrees a Catalunya (quasi 63.000 hectàrees.  En condicions naturals probablement la sureda perdria terreny, sobretot a favor de l’alzina i del roure martinenc.


Pinus uncinata
pi negre

Arbre que pot arribar als 25 m, encara que pot restar retorçut per efecte del vent o la neu. Fulles aciculars de dos en dos o rarament en grups de 3, de 3-8 cm, rígides, de color verd fosc. Estròbils ovoideocònics, de 5-7 x 2-3 cm, subsèssils, brillants, amb apòfisis molt prominents, recurvades cap el peduncle, amb centre excèntric. Llavors de 3-5 mm, negroses, amb ala de 10-14 mm.

Indiferent edàfic. Forma boscos a l'estatge subalpí, generalment entre els (1000)1300-2400(2700) m d'altitud. La seva àrea s'estén pel centre i oest dels Alps, Pirineus i Sistema Ibèric. Allí on entren amb contacte amb P. sylvestris s'hi poden trobar exemplars híbrids (Pinus x rhaetica Brügger).
A Catalunya només hi ha pi negre al Pirineu i Prepirineu. La pineda de pi negre és el bosc més característic del Pirineu. A partir dels 1.900 metres només l’avet i el pi roig competeixen amb ell, i només en determinats indrets. El pi negre arriba a viure per damunt dels 2.400 metres tot i que a partir d’aquesta cota només sol haver-hi peus més o menys aïllats. Per sota d’aquest límit altitudinal del bosc està recuperant terreny, en detriment dels prats i pastures, com a conseqüència directa de la disminució de l’activitat ramadera. La fusta és bona per a fusteria, encara que presenta el problema de la falta de bons ports; també és un excel·lent combustible.


Pinus pinea
pi pinyer

Arbre que pot arribar als 30 m. Copa molt característica, el·lipsoïdal aplanada; escorça que es desprèn en plaques de ritidoma de grans dimensions. Fulles agrupades de dos en dos, de 10-15(20) cm, flexibles, de color verd intens. Estròbils aovats o globosos, de 8-15 x 7-10 cm, subsèssils, bruvermellós, brillants; apòfisis piramidals i una mica asimètriques, amb centre molt obtús. Llavors de 15-20 x 7-11 mm, més o menys el·lipsoïdal, amb ala rudimentària caduca i testa llenyosa.

Espècie que prefereix sòls no carbonatats i substrats arenosos. Viu en zones d'influència marítima, entre el nivell del mar i els 1000 m, on pot formar bosquines en garrigues, dunes fixades, erms i altres indrets. És una espècie heliòfila i colonitzadora que pot formar boscos secundaris. Tradicionalment s'ha considerat originària del Mediterrani oriental, encara que sembla haver-hi restes pol·líniques d'uns 13.000 anys al Mediterrani occidental; de qualsevol forma, el seu conreu a la península Ibèrica és molt antic i la major part de les seves poblacions són degudes a plantacions per l'home que n'ha aprofitat els seus pinyons comestibles. A Catalunya és l’única espècie que s’ha gestionat intentant aconseguir arbres baixos, per tal de facilitat la recol·lecció de les pinyes, explotació avui en dia en clara davallada.
És una de les espècies més característiques de la façana costanera


Fagus sylvatica
faig

Arbre caducifoli, monoic, de fins a 35 m, amb escorça llisa. Fulles ovades o el·líptiques, amb nervis secundaris rectes, ciliades al marge. Flors masculines en aments curts. Flors femenines en grups de 2, envoltades completament per la cúpula, que és dehiscent per 4 valves. Fruit en aqueni, de secció triangular, amb els angles molt marcats.

Indiferent edàfic; forma boscos -fagedes- a l'estatge montà, en indrets amb clima suau i humit, sense eixut estival ni gelades tardanes; es pot trobar entre els (500)1000-1500(2000) m. S'estén per quasi tota l'Europa central. El faig és relativament rar a Catalunya  on mostra una marcada preferència per les orientacions nord i és especialment abundant entre els 800 i els 1.600 m.
És una de les espècies que hi ha a Catalunya amb una fusta més preuada, de gran qualitat i amb una producció més notable (5,4 m3/ha/any de volum de fusta amb escorça). La fusta és dura, pesada, de gra fi, amb albeca i duramen no diferenciats; molt apreciada per fusteria i ebenisteria, però poc duradora a l'exterior; amb gran poder calorífic. Probablement per aquests motius en el passat ha estat sobreexplotat i com a conseqüència la seva àrea de distribució va anar minvant. Actualment es troba en expansió, especialment en detriment del pi roig. Mentre el faig regenera sense problemes sota un bosc dominat pel pi roig, aquest ho fa amb dificultat en un bosc dominat pel faig. El faig regenera perfectament sota la seva pròpia ombra i també regenera relativament bé a les avetoses i a les rouredes.


Pinus pinaster
pinastre
Arbre de 25-30 m, que pot arribar als 40. La copa és piramidal de jove i aparasolada en els exemplars adults. Fulles agrupades de dos en dos, de 10-25 cm x 1-2,5 mm, rígides, de color verd fosc. Estròbils llargament cònics, de 8-22 x 5-8 cm, lleugerament asimètrics; apòfisi amb el centre prominent i punxent, brillant. Llavors de 7-10 mm, amb ala de fins a 30 mm.

Prefereix els sòls descarbonatats. Viu a les terres mediterrànies amb una certa influència marítima, entre el nivell del mar i 1000 m. És una espècie heliòfila que forma part de brolles i boscos clars, on pot arribar a formar pinedes secundàries. És una espècie pròpia de la meitat occidental de la regió mediterrània i zones atlàntiques del sud de França, Espanya i Portugal; falta a les illes Balears. Es troba per quasi tota la Península, però degut a que es cultiva des de molt antic, és difícil d'assegurar quines són les seves poblacions naturals. Ha estat explotat per a fusta, però sobretot per la seva trementina, que s'obté de la resina que surt al sagnar els troncs amb grans incisions.


Abies alba
avet

Arbre de 20-30 m, que pot arribar als 50, perennifoli, amb ramificació verticil·lada i sols amb macroblasts. Escorça amb vesícules resinoses, llisa de jove i que es desprèn en plaques en exemplars vells. Fulles linears, amb base circular i bandes estomàtiques al revers; les de la part inferior de la copa lleugerament emarginades i en disposició subdística, les de la part superior en disposició radial i acuminades. Cons masculins axil·lars i nombrosos a la cara inferior de les branques baixes. Cons femenins erectes, sobre branques de l'any anterior de la part superior. Estròbils més o menys cilíndrics, amb bràctees tectrius exsertes; a la maduresa es desprenen les escames i les bràctees juntament amb les sements, restant el raquis de l'estròbil sobre la branca.

Indiferent edàfic, viu en indrets obacs de la part superior de l'estatge montà i inferior del subalpí, entre 1000 i 2000 m, on forma boscos -avetoses-. S'estén pel centre i sud d'Europa; a Espanya està limitat als Pirineus, trobant-se les principals masses forestals a les províncies de Lleida, Osca i Navarra; el seu límit meridional es troba al Montseny i a la serra de Guara (Osca). Ha estat explotada com a espècie forestal, encara que la seva fusta és de pitjor qualitat que la del pi. L'extracció de la seva trementina també va tenir una certa importància.
En un passat recent l’avet ha estat sobreexplotat i com a conseqüència la seva àrea de distribució va anar minvant. Actualment es troba en expansió, especialment en detriment del pi roig i en menor mesura del pi negre. Mentre regenera sense problemes sota clapes dominades per pi roig o pi negre, aquests (especialment el pi roig) ho fa amb dificultat sota l’avet. L’avet regenera perfectament sota la seva pròpia ombra.


Castanea sativa
castanyer
Arbre caducifoli, monoic, de fins a 30 m, de pol·linització entomòfila. Fulles simples, esparses, lanceolades, serrades, amb nombrosos nervis laterals acabats en dents al marge de les fulles. Flors masculines en aments erectes. Flors femenines en grups de 3, agrupades a la part inferior dels aments masculins, envoltades completament per la cúpula que s'obre a la maduresa per 2-4 valves irregulars. Fruits -castanyes- en aqueni, envoltats per l'involucre acrescent i espinós a la maduresa.

Viu sobre sòls de reacció àcida o neutra, ben drenats. Pot formar bosquines a les regions de clima humit i temperat, sense forts eixuts estivals ni gelades tardanes; es troben bàsicament en vessants de fort pendent orientats al nord, entre els 600 i els 1.000 m d’altitud, tot i que n’hi ha des de vora el nivell del mar fins per damunt dels 1.000 metres.
Tradicionalment s'ha considerat el castanyer com una espècie originària del Mediterrani Oriental, d'introducció antròpica a la península Ibèrica; existeixen però restes pol·líniques de períodes postglacials de varis milers d'anys. En tot cas, la seva difusió actual és deguda a l'acció de l'home.
La principal utilització d'aquesta ha estat durant molt de temps el consum dels seus fruits en alimentació humana. La seva fusta és dura i pesada, marró pàl·lid, apreciada per fusteria i ebenisteria.
És una de les espècies que hi ha a Catalunya amb una producció de fusta més notable (7,1 m3/ha/any). Les castanyedes es tallen arreu cap als 20 anys, quan els arbres assoleixen la mida de perxes (perxades de castanyer). Després de la tallada, el castanyer rebrota de soca. Tanmateix, en els darrers anys, hi ha una tendència a substituir el castanyer per d’altres espècies atès que, tot i que la fusta de castanyer és de molt bona qualitat, les castanyedes han experimentat una pèrdua de rendibilitat com a conseqüència de dues plagues: el xancre i la tinta. En l'actualitat és una espècie en regressió


Betula pendula
bedoll
Arbre que pot superar lleugerament els 30 m d'alçada. Tronc amb escorça de color blanc amb taques romboidals fosques. Fulles romboidals, glabres, amb la base acabada en falca i el marge doblement asserrat, inserides en branques penjants i flexibles, els branquillons de l'any posseeixen glàndules resiníferes. Flors masculines en aments penjants de color marró; flors femenines en aments cilíndrics erectes de color verd. Fruits en aqueni amb dues ales laterals.

Viu en terrenys silicis de l'estatge montà però ascendeix fins l'estatge subalpí, essent un arbre pioner i colonitzador, entre els 600 i 2.200 m d'altitud. S'estén per quasi tot Europa, la Sibèria i nord del Marroc.

La fusta del bedoll és groguenca i s'ha emprat en la fabricació de caixes i esclops; les fulles tenen propietats medicinals i tintòries. Sovint es cultiva com a arbre ornamental.




Més informació a:
http://botanicavirtual.udl.es/indci_for.htm
http://www.creaf.uab.es/iefc/pub/Catalunya/MenuEspecies.htm